L'ARTICLE DEL MES
Curs 2024-25
Gener 2025
Federico Mayor Zaragoza: un home sempre en marxa
Manuel Manonelles
"L'homme qui marche", aquest és el títol de l'exposició que va organitzar la UNESCO a París en homenatge a Federico Mayor Zaragoza amb motiu dels seus 80 anys, ara en fa deu. Tots els que hem treballat amb ell sabem que una de les coses que el definia era una energia i capacitat de treball inesgotable. Però era més que això, era una filosofia de vida, d'aprofitar amb intensitat cada moment i de no defallir mai davant de cap repte, entrebanc o desafiament. "Canteu i balleu, que ja descansareu, quan us morireu", un verset d'una sardana d'Enric Morera que de petit li cantava la seva mare, i que ell repetia amb assiduïtat.
De profundes arrels familiars tortosines, de les quals sempre feia gala, va néixer, però, al carrer Muntaner de Barcelona. Entre els carrers París i Londres, cosa que, segons la seva mare, l'havia predeterminat a una carrera professional i vital de viatge constant. Poques persones han viatjat com ell abans, durant i després de la seva etapa a la UNESCO. Tant, que un dels seus metges afirmava que tenia una petita alteració en els glòbuls blancs de la sang que s'explicava per haver passat tantes hores a l'avió.
Estudià a Virtèlia, amb els seus veïns d'escala, els Maragall, amb qui molts dies agafava el tramvia per anar a escola. També jugà a hoquei, de porter si no recordo malament, i en diverses ocasions m'havia parlat amb un cert orgull d'una portada del diari Sport que havia protagonitzat de jove.
Per qüestions professionals del seu pare, la família es traslladà a Madrid quan ell tenia 14 anys. Com també havia comentat en alguna ocasió, "A mi em fan molts homenatges, potser massa i tot. El meu pare sí que se'ls mereixeria, ell que pràcticament sense estudis va acabar creant i dirigint la primera empresa d'antibiòtics a Espanya".
Perquè entre tots els seus referents, que eren molts i importants, no hi havia ningú que passés per davant dels seus pares. D'una família de llarga tradició republicana, no debades el seu oncle avi fou Marcel·lí Domingo (o Marcelino com diria ell), el destacat polític tortosí que fou ministre d'Educació durant la Segona República. I d'una mare radicalment antibel·licista "fill meu, els generals mai els veuràs a primera fila, ells sempre ben resguardats i calentons lluny del front", com més d'una vegada havia explicat.
Estudià farmàcia, amb un expedient acadèmic brillantíssim, que només seria superat en aquella promoció per qui seria la seva futura esposa, que l'acompanyà sense defallir durant quasi set dècades. Amb 24 anys ja era doctor i als 28 catedràtic de Biologia Molecular a Granada. Passà per Oxford, amb el professor i Premi Nobel Hans Kreps, i d'allà tornà a Granada on acabà, en una carambola que ell no havia buscat ni promogut, en rector als 34 anys, a finals del 1968… En els seus anys de rector només hi va haver dos campus universitaris de l'Estat que no van ser clausurats per ordre governativa, un d'ells el de Granada. Com ell deia, "On es pensen que vaig aprendre a negociar i a actuar com a mediador?… Doncs el 1968 a Granada, mediant entre estudiants trotskistes, marxistes i de totes les branques possibles, entre catedràtics i professors joves i, evidentment, mediant amb el governador civil".
A partir d'aquí, una carrera fulgurant, com poques se n'han vist, coronada amb els dos mandats a la UNESCO, dotze anys que van canviar la institució i el van canviar també a ell, prenent consciència profunda de la realitat del món, i de les injustícies i inèrcies històriques que en gran part encara el governen.
Tractà amb els més grans i poderosos, i entaulà amistats intenses amb algunes de les personalitats més rellevants de finals del s. XX, des de Mikhaïl Gorbatxov a Nelson Mandela, passant per Mohammed Khatami —el president iranià reformista—, François i Danielle Mitterrand, Mário Soares, Isaac Rabin o Yasser Arafat. D'algunes d'aquestes relacions jo vaig tenir el privilegi de ser-ne testimoni. De fet, ell fou el primer que posà junts en una taula els esmentats Rabin i Arafat, en una mítica reunió a Granada el 1993. Una reunió que molts pensaven que no s'acabaria fent mai, però que gràcies a ell finalment es dugué a terme.
Més enllà de la seriositat i l'elegància immaculada que projectava la seva manera de vestir, a vegades li agradava posar en qüestió certs convencionalismes i sobretot posar a prova la rigidesa, i en molts casos absurditat, d'alguns serveis de protocol. Es divertia explicant l'anècdota d'una audiència amb l'Emperador del Japó quan era director general de la UNESCO. L'estricte protocol marcava que l'audiència havia de durar 15 minuts, ni un més ni un menys, i a la sala hi havia un rellotge per recordar-ho a tothom. En Mayor anava calculant el temps, i quan cregué que en quedava poc digué a l'Emperador "és una pena que se'ns acabi el temps, perquè precisament li volia comentar que duc amb mi uns CD-Rom que hem fet a la UNESCO sobre la nova classificació de la vida animal submarina…". De sobte, el rostre de l'Emperador Hiro Hito, consumat biòleg marí, va canviar completament i digué "tenim temps, tenim temps, no es preocupi..." i l'audiència s'allargà mitja hora més, per a desesperació dels serveis de protocol imperial, el més estricte del món.
Deia doncs que va tractar amb grans personalitats, però allò que el va impactar més van ser les persones entregades completament als altres, com la Mare Teresa de Calcuta. O els testimonis de persones que en diríem anònimes, però que li van fer canviar radicalment la manera d'entendre o fer les coses. Com aquell minyó d'un grup de nens de països del Sahel que havien passat uns dies a París becats per alguna institució i havien acabat al despatx del director general. Quan els va preguntar què els havia impressionat de París, tot esperant una resposta del tipus "la Torre Eiffel" o "El Louvre…" aquell nen va respondre "l'aixeta!". Perquè les mares d'alguns d'aquells nens dedicaven quasi dues hores cada dia a anar a buscar aigua del pou que estava a més d'un quilòmetre de casa seva…
O aquella professora, també d'un país africà, que se l'escoltava amb cara de circumstàncies en una visita seva com a director general a una escola urbana d'una ciutat subsahariana. Al final de la seva intervenció en Mayor va voler parlar amb ella, volia saber què significava aquella expressió de desaprovació… i ella li va dir: "vostès i els seus experts venen sempre a dir-nos què és el que hem de fer, parlen, parlen, parlen… i que ens escolten mai a nosaltres, als mestres que fa anys que estem aquí i sabem perfectament què és el que ens fa falta?". Sense saber-ho aquella mestra acabava de fer un gir copernicà al programa educatiu de la UNESCO. En qüestió de pocs mesos es presentava el nou programa educatiu de la institució sota el títol "La UNESCO a l'escolta".
Fou també un consumat poeta. Una de les seves vàlvules d'escapament davant l'estrès i les tensions d'una vida intensa, imparable. Amb motiu del seu setanta-cinquè aniversari li vam preparar un llibre sorpresa amb una petita selecció d'alguns dels seus poemes. I en homenatge a l'home que va ser capaç, quan era ministre d'Educació, de fer el primer decret ministerial de la història que començava amb un poema —tot i l'oposició d'un petit exèrcit de subsecretaris i funcionaris que li deien que això era impossible—, acabaré amb un dels que crec que més el definien:
"Aixecaré la veu
cada matí
cada tarda
cada nit.
Sense parar
retronarà el meu clam
…..
fins que es pobli
d'amor
la terra entera.
Mentre visqui
i pugui articular
una sola paraula,
proclamaré a tot vent
de matinada:
no hi haurà treva
fins que tots els lligams
siguin desfermats."
Article publicat al diari digital El Nacional.cat el 22 de desembre de 2024.
Desembre 2024
Intel·ligència Artificial i Objectius de Desenvolupament Sostenible: La necessària mirada ètica i participativa
Professor Serra Húnter. Director de la Càtedra - Observatori d'Ètica en Intel·ligència Artificial de Catalunya.
Departament d'Empresa, Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials. Universitat de Girona. Web OEIAC
La integració de la Intel·ligència Artificial (IA) en l'avanç dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) requereix tenir en compte una interacció complexa de reptes i oportunitats. En general, aquesta interacció es pot veure com una forma d'assolir una IA "millor" que està fonamentalment lligada a consideracions ètiques que transcendeixen mètriques tradicionals com l'eficiència i l'operativitat. Això significa tenir en compte una visió de la societat més àmplia que alinea l'avenç tecnològic amb els valors fonamentals de la sostenibilitat, la justícia i la pau. En aquest sentit, l'èmfasi en els principis ètics no pot ser superficial i ha de reflectir la igualtat, la dignitat humana i un desenvolupament del benestar de les persones com a pivot essencial per a la justícia social. Aquests fonaments proporcionen un marc valuós per entendre les dimensions ètiques actuals de la IA, que requereixen un canvi fonamental del pensament racional al relacional, i situa l'ètica com una part que va per sobre i més enllà de les solucions tècniques.
Tot i que en el context de l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, les tecnologies d'IA ofereixen el potencial i oportunitats per avançar, també cal ser conscients de problemes i reptes com l'aparició d'una tecnocràcia impulsada per l'automatització, on els sistemes socials es controlen rígidament per algorismes i regles tecnològiques. Abordar aquests problemes és vital, especialment en el desplegament de la IA per a l'avenç dels ODS, on el potencial d'exacerbar les desigualtats és important. En definitiva, l'Agenda 2030 serveix com a marc crucial per guiar el desenvolupament i l'aplicació de les tecnologies d'IA, però l'enfocament d'aplicació passa per processos molt més participatius que garanteixin una millor adaptació a les diferents necessitats, sensibilitats culturals i realitats econòmiques de diferents comunitats. Tanmateix, tal com indiquen les discussions en curs i els acords esperats sobre estàndards ètics, la governança és un aspecte crític per garantir que les tecnologies d'IA contribueixin positivament a la societat. En definitiva, si fomentem un entorn on la IA es desenvolupa i es regeix d'acord amb els principis ètics, els valors socials i els requeriments legals, podem apropar-nos a la realització de la visió d'una "millor" IA que recolza la justícia social i contribueix als objectius més amplis del desenvolupament sostenible.
Aquest text forma part d'un document major presentat en la darrera cimera del G20:
https://www.t20brasil.org/media/documentos/arquivos/TF05_ST_05_Empowering_Societal66cf6a3318459.pdf
Novembre 2024
Una Xarxa molt activa
Ma Dolors Reig Garganta
Presidenta honorària de la FCACU
Novembre va associat a Setmana UNESCO, és a dir, vuit dies durant els quals els membres de la Xarxa Civil UNESCO a Catalunya mostrem, com en un aparador virtual, algunes activitats.
Les entitats que formen aquesta Xarxa són associacions, biblioteques, càtedres i escoles UNESCO. La FCACU (Federació Catalana d'Associacions i Clubs UNESCO) va néixer el 1984, però el moviment dels clubs UNESCO sorgeix a Sendai, Japó, el 1947. A Catalunya ja hi havia alguns clubs UNESCO com el de Barcelona a finals dels anys 50. Ara, des d'Alcoi al Vallespir i des d'Alaior a Lleida passant per Barcelona, El Masnou, Girona, Igualada, L'Hospitalet de Llobregat, Manresa, Palafrugell, Reus, Sant Adrià de Besòs, Sant Cugat del Vallès, Tarragona, Tortosa, Tossa i Vilanova i la Geltrú, en tots aquests llocs hi ha una associació UNESCO.
El 5 d'octubre de 1989 es crea la Càtedra UNESCO de Mètodes numèrics en Enginyeria de la UPC, la primera de tot el món.. A partir d'aquell moment, se n'han creat d'altres en diferents universitats i sempre en conveni amb la UNESCO. N'hi ha de Bioètica i Drets Humans, Comunicació, Dones, Desenvolupament i Cultura, Gastronomia, Medi ambient i Sostenibilitat, Polítiques culturals i Cooperació, … La més nova és la Càtedra UNESCO Pau Casals de la UOC creada el 2022.
A mitjans dels 90 es funda la XEAUC (Xarxa d'Escoles Associades a la UNESCO de Catalunya). Tot i que el PEA (Pla d'Escoles Associades de la UNESCO) havia nascut el 1953 en el si de la mateixa Organització, no va ser fins al 1989 que, a iniciativa del Centre UNESCO de Catalunya, es va fer una reunió estatal a Barcelona. Des de llavors ençà el moviment es va consolidar i va créixer. Actualment la XEAUC compta amb una cinquantena de centres dels diferents nivells educatius.
L'any 1994 la UNESCO publica el Manifest de la Biblioteca Pública i el 1995 sorgeix el Grup de Biblioteques Catalanes Associades a la UNESCO. A dia d'avui, el Grup està format per una trentena de biblioteques escampades arreu dels Països Catalans. Un dels seus reptes és organitzar jornades professionals, la propera serà a Palafrugell la primavera 2025.
Un dels objectius de la Xarxa Civil UNESCO a Catalunya és compartir projectes i activitats, a més de col·laborar amb la resta de membres UNESCO: llocs de Patrimoni, elements de Patrimoni Cultural Immaterial i de la Memòria del Món, Reserves de la Biosfera, Geoparcs, Ciutats Creatives, Ciutats d'Aprenentatge, … Compartir per poder continuar treballant per "bastir els baluards de la pau".
Octubre 2024
Les biblioteques UNESCO, a punt pels 30 anys
Imma Casals Torres
Directora de la Biblioteca Can Casacuberta de Badalona
El Grup de Biblioteques Catalanes Associades a UNESCO creat l'any 1995, consta actualment de vint-i-cinc biblioteques repartides entre el Principat i les Balears. El Grup està adherit a la FCACU des del 2013.
Les Biblioteques UNESCO tenen en compte la seva funció social i educadora i ajuden els seus usuaris a formar part, d'una manera col·lectiva i conscient, d'una societat plural, responsable i solidària. Són un lloc de trobada i socialització de la comunitat on estan ubicades i consideren la lectura com un element prioritari, enriquidor i generador de vida. Ofereixen serveis per a potenciar la seva vessant més humana i democratitzadora i faciliten l'accés a la informació i al coneixement a les persones amb més dificultats. Propicien la creativitat de les persones perquè esdevinguin agents actius de la cultura, a través del treball al territori, l'atenció a la diversitat i la millora de la cohesió social. Tot plegat es pot trobar en el Nou Manifest de la Biblioteca Pública IFLA-UNESCO 2022: https://cobdc.org/wp-content/uploads/Manifest_IFLA_2022_catala.pdf
Des dels inicis de la creació del Grup, les Biblioteques UNESCO han impulsat diverses jornades interprofessionals amb l'objectiu de crear un espai d'intercanvi i reflexió per compartir experiències i iniciatives sobre el paper de la biblioteca pública. L'any 2025 es duran a terme les properes jornades a Palafrugell (Baix Empordà).
Setembre 2024
Xarxa Internacional de Ciutats d'Aprenentatge
Rosa Ma. Falgàs Casanovas
Presidenta d'ACEFIR (Associació Catalana per a l'Educació, la Formació i la Recerca)
La UNESCO defineix una ciutat d'aprenentatge com la que mobilitza de manera efectiva els seus recursos, en tots els sectors, per la promoció d'un aprenentatge inclusiu des de la formació bàsica a la superior, revitalitza l'aprenentatge en les famílies i les comunitats, facilita l'aprenentatge per i en el lloc de treball, amplia l'ús de les tecnologies de l'aprenentatge, millora la qualitat i l'excel·lència en l'aprenentatge i fomenta una cultura d'aprenentatge al llarg de la vida. Seguint aquestes pautes, la ciutat millora l'empoderament individual i la inclusió social, el desenvolupament econòmic i la prosperitat cultural, i el desenvolupament sostenible.
Les ciutats d'aprenentatge promouen entorns verds i saludables, s'esforcen per aconseguir l'equitat i la inclusió i donen suport al treball digne i l'esperit emprenedor. Per tant, són motors clau de la sostenibilitat a nivell local, tant a les zones urbanes com a les rurals.
La Xarxa Internacional de Ciutats d'Aprenentatge consta de 356 ciutats de 79 països, quatre són de l'Estat espanyol: Viladecans, L'Alcora (Castelló de la Plana), Girona i Cerdanyola del Vallès. Girona va entrar-hi el 2022, complementant així la seva tasca com a membre de la Xarxa de Ciutats Educadores iniciada el 1990.
El 1997, sent F. Mayor Zaragoza DG de la UNESCO, en el marc de la V Conferència Internacional d'Educació es va aprovar el concepte "aprendre al llarg de la vida". El 2023, a Marraqueix, dins la VII Conferència es va acordar la importància de formar les persones en pensament crític. En una societat aclaparada per la informació, cal que aprenguem a destriar el gra de la palla. Aquesta tasca és possible incidint en els diferents àmbits d'aprenentatge: formals o reglats, no formals o ocupacionals i informals o culturals. Els espais on podem portar-la a terme són molt variats: des del centres d'ensenyament reglats fins als àmbits del món associatiu.
Totes les persones aprenem al llarg de la vida, però el més important és poder aprendre allò que ens interessa i/o el que necessitem, no el que els altres volen i els interessa que aprenguem. Hem de poder decidir per nosaltres mateixos, per aquest motiu és tan important la formació en pensament crític.
Aprendre i gaudir, individualment i col·lectiva, aquest és l'objectiu. Des d'ACEFIR juntament amb Amics de la UNESCO de Girona i altres entitats i associacions, treballem perquè Girona sigui una veritable Ciutat d'Aprenentatge.